Samarretes que un dia em faré: no t’esforcis.

Quan intento mantenir un diàleg amb algú i aquest algú no em deixa ni obrir la boca, poc a poc començo a desconnectar. Vaig allunant-me mentalment del lloc on som i començo a concentrar-me en altres coses.

Al principi m’emprenyo, m’agafa una sensació de trepitjat, de no respectat. Però si la situació dura molt (i no he fugit expulsant un macagondéu o improvisant qualsevol excusa) arriba un moment en que la ment se’m desacobla del cos i s’eleva en astral excursió.

Llavors veig el meu cos allà abaix, aguantant el xàfec de paraules de l’altre i adonant-me dels minuts (o hores) que estic malbaratant. I penso: he de fer una samarreta que intimidi una mica, per aquestes situacions.

Però em sembla que les persones no sempre ens sentim al·ludides en les coses que més ho hauriem de fer.

De Samarretes