Em passava llargues estones observant-les, embadalit, de ben aprop. Les col·locava en perspectiva davant dels ulls i m’imaginava que eren ciutats enormes per les que corrien carrers, ponts i autopistes. També solia escanejar-les amb la vista de forma perpendicular pel damunt, movent-me per sobre com si fos un helicòpter sobrevolant el cel metropolità.

I m’imaginava personatges i vehicles travessant les avingudes, entrant i sortint dels edificis, com a les vinyetes dels còmics futuristes que agafava de l’habitació del meu germà aficionat als tebeos.

Aquesta nit que no puc dormir per culpa d’un atac de tos, i ja van quatre nits en blanc, descobreixo l’obra de Grace Grothaus, una jove artista nord-americana. La he trobat mentres llegia un article a Low-tech Magazine, on apareixen algunes obres acompanyant els textos. Ostres, és aquella mirada, és aquella mateixa sensació. Més madura que la meva infantil visió, però la mateixa.

La resta de les peces que ensenya al seu web i a la seva galeria a Flikr mostren una manera especial d’interpretar el paisatge que em sembla molt atraient. Res, que la seguiré per Twitter.