La cortesia és una aptitud diametralment contrària a la sinceritat. Ser cortès és fàcil, ser sincer és més complicat.

Si un company de feina, aquell que no diu ni bon dia al matí, resulta que es casa el mes que ve, tots correm a fer una improvisada col·lecta per comprar-li un regalet. Tu l’enviaries a fregir espàrrecs, però què en trauràs? Res, fas ús de la cortesia i aportes deu euros. Total, no te més importància. No crees mal rotllo i no hi penses més. Per això serveix la cortesia, per contribuir a la tranquil·litat mental de tothom a canvi d’allunyar-te una mica més d’una gent que tampoc no t’importa ni l’importes gaire.

Quan amb un familiar o amic decideixo ser cortès per contra de sincer, pensant que així no el feriré o no li faré sentir una opinió que potser no li agrada gaire, no faig res més que allunyar-me una mica més d’ell. Cada vegada que assenteixo amb el cap encara que no estigui d’acord amb el que em diu, cada vegada que faig un regal per pur compromís, no pensi que no me l’aprecio (a ell o al seu nadó)… no faig res més que ajudar a congelar la relació que tinc amb ell. I una relació congelada és tranquil·la, certament, però també freda i improductiva.

N’hi han que ho porten fatal, això del Nadal.