L’oli d’oliva verge extra és per a mi un dels aliments més estimats, a casa el consumim cru i a litres i no l’anomenem sinó “oli”, i prou. No admetem que en pugui haver de cap altre manera ni categoria.

D’altra banda tampoc m’estranya gaire que el sector hagi arribat a aquesta situació. Al meu poble es produeix oli excel·lent sota la DO Siurana, però el màrqueting que fa la cooperativa no fa ni pena, senzillament és nul.

Tot esperant que els productors reaccionin (badalls), jo, com a consumidor militant, un dia em faré una samarreta com aquesta:

De Samarretes

Vaig a preparar-me una torradeta de pa amb oli.

Al principi m’emprenyo, m’agafa una sensació de trepitjat, de no respectat. Però si la situació dura molt (i no he fugit expulsant un macagondéu o improvisant qualsevol excusa) arriba un moment en que la ment se’m desacobla del cos i s’eleva en astral excursió.

Llavors veig el meu cos allà abaix, aguantant el xàfec de paraules de l’altre i adonant-me dels minuts (o hores) que estic malbaratant. I penso: he de fer una samarreta que intimidi una mica, per aquestes situacions.

Però em sembla que les persones no sempre ens sentim al·ludides en les coses que més ho hauriem de fer.

De Samarretes

Tinc la sensació de que molta gent creu que els que no ens queixem no en tenim gens, de feina. De vegades, però, un també necessita la seva vàlvula d’escapament.

Jo sóc més teòric que pràctic, aquesta és la realitat. Moltes de les coses que vull fer les tinc pendents de fa anys, i fer-me samarretes “amb missatge” és una d’elles. Aquesta que he dibuixat és una que fa temps que tinc al cap:

De Samarretes

Mira tu, de moment ja és una mica més real, ha passat del cervell a la gràfica. Em sembla que m’animaré a dibuixar-ne més, mentres em repenso si les porto al mon físic.