Dies com avui tinc la sensació de viure en un forat: no es veu el sol, plou, no sona el telèfon, la majoria de la gent està de vacances… Com què a l’oficina només estem la Bernadette i jo, hem deixat que la Piga ens acompanyi. Dorm com una criatura (el que és), no vol ni sortir al carrer.

Em produeix una certa intranquil·litat, com la que sentia aquelles tardes de diumenge de quan era petit, a les portes del dilluns i amb els deures sense fer. I a qui li havia d’explicar? Encara que m’haguessin escoltat no habria sabut que dir. En el fons no tenia cap problema concret, simplement em trobava neguitós amb mi mateix i prou.

En realitat tot era culpa meva, no hi havia excuses ni raons per al·legar. Però em sentia amb tot el dret de refugiar-me en aquell infantil mal de panxa que no passava fins que me n’anava al llit.