Els quatre pessebres de La Mola de Colldejou
Queden ben pocs llocs on poder viure la natura de manera simple i essencial; les obres humanes ens persegueixen per tot arreu, recordant-nos que som els putos amos de món. (més…)
-
L’atac dels pessebres mutants a la muntanya
15 abril 2009 per antonio, qui si no.Categories: Al costat de casa
Etiquetes: fins els trons, insensats, muntanya
-
Enceto antonio.cat
11 abril 2009 per antonio, qui si no.Fa temps que tenia ganes d’escriure sota un domini propi i al final m’he decidit a fer-ho amb aquest, antonio.cat. Per cert, espero que a mesura que es vagi generalitzant l’ús dels puntcats aviat el preu es vagi acostant al dels dominis tradicionals.
He migrat tot el contingut de l’anterior blog Nas al vent cap aquí, de manera que aquell el deixaré actiu durant un curt període de temps i després el donaré de baixa. Així l’espai i l’usuari quedaran disponibles per algú altre. Gràcies al projecte Bloctum, una plataforma de blogs en català que s’ofereix de forma gratuïta amb l’esforç que això suposa.
Bé, doncs aquí estem. La paradeta està encara a mig muntar, però amb paciència l’anirem condicionant.
Categories: General
Etiquetes: hola, nas al vent, projectes
-
AC/DC és la meva lovemark
10 abril 2009 per antonio, qui si no.El meu simpàtic veí del davant, just abans de començar.
AC/DC és la única banda de la que em puc considerar fan. De fet, crec que és la única “cosa” del món de la que em puc dir fanàtic.
Darrerament a la feina parlem molt de les lovemarks, i la banda australiana estic segur de què és la meva. Mira, hi ha gent que la seva lovemark és Apple, Harley Davidson, D&G o Obama: la meva és AC/DC. Em comporto com ho fa qualsevol fan boy amb la seva marca predilecta: (més…)
Categories: Música
Etiquetes: ac/dc, concerts, lovemarks
-
Mal de panxa
7 abril 2009 per antonio, qui si no.
De Quins moments! Dies com avui tinc la sensació de viure en un forat: no es veu el sol, plou, no sona el telèfon, la majoria de la gent està de vacances… Com què a l’oficina només estem la Bernadette i jo, hem deixat que la Piga ens acompanyi. Dorm com una criatura (el que és), no vol ni sortir al carrer.
Em produeix una certa intranquil·litat, com la que sentia aquelles tardes de diumenge de quan era petit, a les portes del dilluns i amb els deures sense fer. I a qui li havia d’explicar? Encara que m’haguessin escoltat no habria sabut que dir. En el fons no tenia cap problema concret, simplement em trobava neguitós amb mi mateix i prou.
En realitat tot era culpa meva, no hi havia excuses ni raons per al·legar. Però em sentia amb tot el dret de refugiar-me en aquell infantil mal de panxa que no passava fins que me n’anava al llit.
Categories: Snif
Etiquetes: poca feina, records
